Àlex Losada de Torre
Director de Secundària i Batxillerat de l’Escola Frederic Mistral-Tècnic Eulàlia
El dret a l’educació és un dels drets humans essencials, reconegut en tots els tractats internacionals de Drets Humans.
Amb la Il·lustració l’educació es generalitza, s’universalitza, amb l’objectiu de crear ciutadans lliures i responsables emancipats de la minoria d’edat a què els abocava la ignorància de certes veritats només a l’abast d’uns pocs. Per tal d’esdevenir ciutadà, i alliberar-se en conseqüència de la condició de súbdit, l’ésser humà està obligat a saber, a conèixer, perquè és intrínsecament responsable i, en conseqüència, lliure.
L’escolarització obligatòria i universal apareix a França a finals del segle XIX amb l’objectiu d’estendre el coneixement, sota el principi fundacional humanista condensat en la cèlebre sentència de Terenci que proclama que “res del que és humà m’és indiferent.” I el centre educatiu acull com més va més infants i joves de famílies, orígens i entorns diferents. Amb el temps, l’Escola esdevé la institució universalment dipositària de la facultat de socialitzar-los —que no és altra cosa que el procediment de sortida de l’àmbit familiar per accedir a la vida social i a la norma comuna—, d’il·lustrar-los i d’educar-los en els valors que els duguin a la ciutadania de ple dret. Actualment, amb la diversitat de models educatius propis de cada nucli familiar i de la creixent influència d’allò que s’ha anomenat “educació informal”, és a dir, dels ambients i mitjans que no tenen pretensió educadora, el model de convivència escolar té cada cop més importància. La convivència escolar és la coexistència entre iguals impregnada de tolerància, la qual pot ser “activa” si va acompanyada de fermesa d’esperit, valentia i respecte (de respicio, que vol dir “fixar-s’hi”, “considerar-ho”), o bé pot ser “passiva”, quan simplement és una disfressa de la indiferència, que pot tenir el seu origen en la indolència o el temor. La tolerància a la qual ha d’aspirar l’escola i, per extensió, tota la societat és la que prova de comprendre i integrar l’altre; la que cal reconsiderar és la que s’inhibeix de l’altre i, sota una pàtina de fingida benevolència, l’ignora fent cas omís de la responsabilitat que tot ciutadà té envers el proïsme.
Així doncs, la clau de volta de la coexistència tolerant, de la convivència, són els valors que fomenten la dignitat de l’individu i la dignitat dels altres. Aquests valors convivencials poden ser “tancats”, fruit de l’aprenentatge mecànic i la reiteració i adquirits essencialment durant la infantesa i en el si de la família, com, per exemple, l’obediència ben entesa o els usos socials; o “oberts”, com ara la justícia o el bé comú, conseqüència d’un procés llarg, complex i menys controlable, més propis de l’adolescència i la joventut, i on intervenen altres agents educatius que la família.
En aquest context divers que és l’escola, amb tots aquests infants i joves amb uns valors adquirits i altres en procés d’adquisició, s’hi esdevé el conflicte (de confligere, “xocar”). El conflicte és un xoc, una oposició, una discordança entre individus. El conflicte és inherent a l’ésser humà i, per tant, present en tots els àmbits de la nostra vida —la pública i la privada— i, per tant, existent en un entorn com l’escolar.
Cal afrontar els conflictes que inevitablement sorgeixen entre les persones com a oportunitats d’aprenentatge i no com a successos dramàtics. Són possibilitats de creixement i, si es gestionen positivament, hom en surt enfortit, tant des del punt de vista individual com col·lectiu.
Tanmateix, cal treballar per a la resolució dels conflictes activament. I la millor manera de fer-ho és crear un clima escolar on la convivència hi predomini. Una atmosfera escolar on hi hagi un equilibri entre els drets i deures de l’alumnat, els quals tenen una relació directa en tant que no s’és dipositari d’un dret si no hi ha algú o alguna institució que l’hagi de garantir, així com no hi ha un deure si no hi ha algú subjecte de dret. Un infant té el dret a la salut perquè els adults tenim el deure de considerar i proveir aquest dret i, en canvi, no té dret a ser satisfet en tots els seus desitjos perquè ningú té el deure de concedir-los-hi. Al centre educatiu, doncs, els infants i els joves tenen el dret de ser educats en un clima de convivència, però també tenen el deure de facilitar i promoure un clima de convivència. Drets i deures al servei d’un fi superior. Altrament, viurien en la prepotència (només reclamant drets) o en el desemparament (només assumint deures). La creació d’un clima de convivència escolar és, doncs, responsabilitat de tota la comunitat educativa: alumnat, professorat i famílies.
Atès que estem parlant del clima escolar de convivència, el centre educatiu és qui l’ha de promoure. Les escoles de la Fundació Collserola el fomenten a través de les diverses activitats previstes en el Pla d’Acció Tutorial i de la contribució inestimable de l’Institut de Psicologia i altres agents educatius, així com molt principalment de la relació de respecte propi d’una praxi educativa basada en els valors humanistes, i proven de garantir-lo mitjançant la participació dels alumnes en els Equips per a la Convivència, en el cas de l’Educació Primària, i de les Comissions per a la Convivència, en el cas de la Secundària, autèntics mecanismes d’abordatge dels conflictes que han pogut derivar en problemes de convivència, amb uns protocols clars, coneguts i normativitzats. L’Escola, doncs, ha de ser un espai de complicitat i de confiança entre tots els agents que la componen.
Ras i curt, la convivència s’ha de fonamentar en l’educació en valors, la qual ha de ser considerada des de tres perspectives: la dimensió emocional de les persones, la transmissió tant de drets com de deures i els mecanismes de resolució de conflictes basats en la conciliació d’interessos. I en aquesta comesa —la de fer possible en les nostres escoles la màxima de Terenci— hi ha d’estar implicada tota la comunitat educativa.